Tradicionalment, els incendis forestals s’han percebut únicament com a fenòmens destructius. Tot i això, aquesta visió s’ha anat reformulant gràcies a la contribució de la ciència que constata que el foc també compleix un paper fonamental com a procés ecològic.
D’això se n’encarrega l’ecologia del foc, una disciplina que estudia el foc com un procés natural capaç de ser un motor de canvi i renovació dins dels ecosistemes.
En aquest article us explicarem en què consisteix aquesta disciplina, el seu origen i com ens pot ajudar a comprendre millor els incendis forestals. Descobrirem les eines que ens ofereix per interpretar el paper del foc a la natura i repensar la seva gestió en un món canviant.
Els orígens de l´ecologia del foc
Al llarg de la història, el foc ha estat una eina fonamental per al desenvolupament i avenç de la humanitat, amb usos clau a l’agricultura i les pastures. Aquesta relació ancestral encara perviu en algunes cultures indígenes, com la dels aborígens australians, que l’utilitzen de manera controlada per modelar l’entorn i afavorir-ne la biodiversitat. En canvi, a la societat occidental contemporània, aquesta connexió amb la natura s’ha anat perdent progressivament, i el foc ha passat a percebre’s principalment com un símbol de destrucció.
Tanmateix, aquesta visió negativa ja estava àmpliament estesa a l’Europa central, on els incendis no eren tan freqüents com en altres ecosistemes, i, per tant, representaven una amenaça per als recursos forestals de què depenien les comunitats rurals.
Amb el temps, aquesta percepció també es va imposar a l’ecologia i es va difondre globalment, consolidant-se com l’enfocament dominant als incendis. Com a resultat, a moltes regions adaptades històricament al foc —com els boscos mediterranis— es va adoptar aquesta perspectiva d’element de destrucció sense considerar les particularitats ecològiques pròpies del territori.
Tot i això, des de mitjans del segle XX, aquesta visió va començar a canviar quan els investigadors van observar que alguns ecosistemes no només ho toleraven, sinó que ho necessitaven per conservar la seva diversitat. Amb el desenvolupament de l’ecologia com a ciència integradora als anys seixanta, el foc es va començar a reconèixer com un procés natural dins del funcionament dels ecosistemes.
A les dècades següents, especialment a partir dels anys 90, aquesta nova comprensió es va consolidar i es va difondre àmpliament: el foc va deixar de percebre’s només com una amenaça i es va entendre com un fenomen ecològic, en línia amb l’enfocament ancestral de moltes cultures. Tot i així, també es va assumir que, sense una gestió adequada, pot suposar un risc, especialment en el context actual d’abandó dels usos tradicionals del territori, augment de masses forestals sense gestionar i canvi climàtic.
El foc és una acció ecològica
Segurament haureu notat que a la Fundació repetim sovint una frase que ens sembla essencial: el foc és una acció ecològica. I no ho diem per dir. El foc té una enorme capacitat d’influir en l’estructura, la composició i el funcionament dels ecosistemes i és un element clau en la renovació d’aquests.
Un exemple clar el trobem a les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), on moltes pinyes són serotines, és a dir, romanen tancades fins que la calor del foc provoca la seva obertura, alliberant les llavors en el moment òptim per germinar. D’aquesta manera, el foc no només elimina competència i acumula nutrients a terra, sinó que facilita activament la regeneració del bosc. A més, en reduir la cobertura vegetal dominant, podeu crear espais oberts que permeten el desenvolupament d’un sotabosc més ric i divers.
Tot i així, per comprendre realment l’acció ecològica del foc, és important tenir una mirada àmplia, tant en el temps com en l’espai. Per exemple, no és el mateix observar els efectes immediats d’un incendi quan el paisatge sembla arrasat que tornar a aquest mateix lloc la primavera següent quan ja es poden observar les primeres etapes de recolonització amb presència d’herbàcies pioneres, insectes i altres organismes.
A més, si ampliem encara més la perspectiva temporal, veiem que el foc no només ha influït en els ecosistemes actuals, sinó que també ha estat una força evolutiva al llarg de milions d’anys donant lloc a espècies amb adaptacions específiques com les escorces gruixudes que protegeixen els arbres o les llavors que només germinen després d’un incendi, resposta recurrents.
Aquesta mirada doble -ecològica i evolutiva- ens permet comprendre que el foc no només transforma els paisatges, sinó que també actua com un motor d’evolució biològica.
De l’incendi aïllat al règim d’incendis: una perspectiva completa
Per comprendre l’acció ecològica del foc és important adoptar una perspectiva integradora. Analitzar un incendi aïllat no és suficient per entendre el paper del foc als ecosistemes; resulta fonamental considerar el seu comportament al llarg del temps en un territori determinat, cosa que en ecologia s’anomena règim d’incendis.
Aquest concepte inclou diversos aspectes que ens ajuden a entendre com actuen els incendis en un ecosistema. Per exemple, cada quan es produeixen (freqüència), quanta energia alliberen (intensitat), quin grau de dany causen sobre la vegetació i el sòl (severitat), i en quina època de l’any passen (temporalitat). Tots aquests factors, combinats amb les condicions del clima, la topografia i la quantitat i tipus de vegetació que pot cremar (combustible vegetal disponible), són els que acaben modelant l’ecosistema.
Per tant, com passa amb la pluja o les sequeres, és el règim —i no un episodi puntual— el que acaba condicionant el paisatge. Per tant, podem dir que les espècies no s’adapten a incendis aïllats, sinó que desenvolupen adaptacions a un règim d’incendis concret, és a dir, a un patró històric de freqüència, intensitat i estacionalitat del foc. Aquest patró, conegut com a règim d’incendis ecològicament sostenible, reflecteix la dinàmica dels incendis al llarg de l’evolució de les espècies.
Segons aquesta relació, durant els anys noranta es va proposar una classificació dels ecosistemes en funció de la seva relació amb el règim d’incendis. Així, es van distingir quatre grans categories: ecosistemes sensibles, influïts, dependents i independents del foc.
Tot i això, aquestes categories han deixat d’ajustar-se a la realitat actual com ha evidenciat el projecte FIRE-ADAPT, una iniciativa pionera en què participem des de la fundació, centrada a aconseguir comunitats més resilients davant del canvi climàtic.
Des del projecte s’han observat alternacions significatives a nivell global en els règims d’incendis, i el canvi climàtic és un dels principals factors que agreugen aquesta situació. L’augment de les temperatures, la disminució de la humitat i les sequeres perllongades creen condicions cada cop més propícies per a la propagació del foc i allarguen la durada de les temporades d’incendis. Aquesta situació fa que els ecosistemes siguin més vulnerables, ja que les espècies no estan adaptades a aquestes noves condicions, cosa que pot comprometre el funcionament de l’ecosistema.
Desviacions al règim d’incendis
Com hem vist, els incendis formen part del funcionament natural de molts ecosistemes i contribueixen a mantenir la biodiversitat, però sempre que es mantinguin dins un règim característic: un rang determinat de freqüència, intensitat, mida i estacionalitat.
Quan aquest règim s’altera, pot portar el sistema fora del rang natural i sostenible. A continuació, us mostrarem algunes de les principals alteracions als règims d’incendis que s’estan observant actualment:
Canvis en l’ocurrència
L’aparició d’incendis en ecosistemes històricament lliures, i per tant no adaptats, és una alteració significativa. Aquest fenomen pot estar lligat a diverses causes, especialment a activitats humanes. Per exemple, la desforestació de selves plujoses obre el dosser arbori, cosa que redueix la humitat, augmenta la temperatura al sotabosc i accelera el vent, creant condicions propícies per a la propagació del foc.
En altres casos, el canvi climàtic influeix de manera significativa, especialment a zones de muntanya i ecosistemes temperats freds on històricament les condicions climàtiques no afavorien l’aparició d’incendis. Les sequeres perllongades i les temperatures més elevades, derivades de les variacions climàtiques, estan provocant que el foc arribi a aquests ecosistemes abans poc afectats.
Canvis a la freqüència
Quan la freqüència d’incendis incrementa notablement, i es torna excessiva, les plantes poden no assolir la maduresa necessària per reproduir-se, cosa que dificulta la regeneració de les poblacions. Per exemple, a la mediterrània, l’increment en la freqüència d’incendis està afectant espècies com el pi blanc, adaptat a incendis intensos, però no a recurrències molt freqüents, ja que no disposa del temps necessari per produir suficients pinyes i garantir-ne la supervivència. Aquest canvi en el règim d’incendis provoca la desaparició d’aquestes pinedes.
D’altra banda, una disminució de la freqüència d’incendis també pot ser perjudicial. Algunes espècies que necessiten el foc per germinar poden morir sense deixar descendència. A més, la baixa recurrència d’incendis pot provocar una acumulació excessiva de biomassa, cosa que augmenta el risc d’incendis més intensos i perjudicials per a la biodiversitat.
Canvis en la intensitat
Les condicions climàtiques actuals, més seques i càlides, afavoreixen incendis de més intensitat, que generen efectes més severs sobre el terra i, en conseqüència, dificulten la regeneració després del foc. De vegades, el problema no rau tant en l’excés d’incendis, sinó en l’ocurrència de pocs incendis de gran magnitud i d’alta intensitat, sovint impulsats per la manca de gestió territorial i l’abandonament rural, que causen impactes significatius a l’ecosistema.
En resum, l’ecologia del foc ens dóna una visió més àmplia i integradora sobre els incendis: no sols com una amenaça, sinó també com un element natural que influeix en la dinàmica dels ecosistemes. Comprendre el paper ecològic del foc ens permet prendre decisions millors: saber quan intervenir, com recuperar un bosc cremat o què fer per evitar grans incendis.
Agraïments
Volem agrair l’assessorament del Dr. Pere Pons, ecòleg de la Universitat de Girona (UdG), l’orientació del qual ha contribuït a enriquir aquest article.
Bibliografia
Pausas, J. G. (2024). Incendios forestales. Una introducción a la ecología del fuego (1ª ed.). Los Libros de la Catarata / CSIC. ISBN 978‑84‑1067‑066‑2
