Si ens pregunten on passen més incendis forestals a Espanya, probablement pensarem en la zona mediterrània, pel seu clima càlid i sec. Tanmateix, la realitat és una altra: és el nord-oest de la península el que lidera les estadístiques d’incendis forestals. Però, per què passa això? T’ho expliquem a continuació.
El nord-oest peninsular i les estadístiques
Per poder comprendre millor aquesta anàlisi sobre els incendis forestals al nord-oest peninsular, és important aclarir que ens referim a les comunitats autònomes d’Astúries, Cantàbria, Galícia i les províncies de Lleó i Zamora*. Aquesta divisió geogràfica respon a una classificació de l’Àrea de Defensa Contra Incendis Forestals (ADCIF) del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), que agrupa els diferents territoris segons les seves similituds pel que fa al nombre, superfície i causes dels incendis. D’aquesta manera, el territori espanyol queda dividit en quatre àrees geogràfiques (Mediterrani, Comunitats Interiors, Canàries i Nord-oest).
El nord-oest peninsular, amb el seu clima i paisatge particulars, es caracteritza per ser una de les zones més humides del país, amb precipitacions durant gran part de l’any, temperatures moderades i elevada humitat. Uns trets que, a priori, podrien semblar poc proclius als incendis. Tanmateix, les dades mostren una realitat ben diferent. Si mirem el que va passar entre 2000 i 2021, el període més recent amb dades completes i comparables segons l’Estadística General d’Incendis Forestals d’Espanya (EGIF), més de la meitat dels incendis (57%) i gairebé la meitat de la superfície cremada anual (47,4%) es van concentrar en aquesta zona (Figura 1 a i b). És important matisar que aquests valors representen una mitjana de dues dècades, per la qual cosa simplifiquen una realitat que ha anat canviant any rere any. Tot i així, permeten comprendre amb claredat fins a quin punt la situació del nord-oest es diferencia de la de la resta del país.
Figura 1. a. Percentatge d’incendis durant el període 2000-2021 a les quatre àrees geogràfiques (Mediterrani, Comunitats Interiors, Canàries i Nord-oest)
Figura 1.b. Percentatge de superfície cremada durant el període 2000-2021 a les quatre àrees geogràfiques (Mediterrani, Comunitats Interiors, Canàries i Nord-oest)
Aquest contrast entre un entorn tan verd i humit i l’alta concentració d’incendis posa de relleu una situació paradoxal, on un paisatge que sembla poc procliu a cremar, en realitat, és on hi ha més incidència. De fet, dins del conjunt del nord-oest —és a dir, considerant únicament els incendis registrats en aquesta àrea— la major proporció correspon a Galícia (63%), seguida d’Astúries (19,2%) i Cantàbria (6,8%) (Figura 2).
Figura 2. Percentatge d’incendis durant el període 2000-2021 a les comunitats autònomes de Galícia, Astúries i Cantàbria, i les províncies de Lleó i Zamora que formen part de l’àrea geogràfica del Nord-oest.
*El País Basc va pertànyer a les comunitats del nord-oest fins a l’any 2018, moment en què va passar a formar part de les comunitats d’interior.
Quan succeeixen aquests incendis?
Aquí és on el patró esdevé encara més sorprenent. Mentre que a la major part d’Espanya els incendis tradicionalment es concentren a l’estiu, al nord-oest peninsular molts d’ells es produeixen a l’hivern i a principis de primavera (Figura 3).
Tanmateix, aquest patró no és homogeni a tot el nord-oest. Astúries i Cantàbria concentren la majoria dels seus incendis precisament a l’hivern i a principis de primavera, mentre que a Galícia i les províncies interiors del nord-oest (Lleó i Zamora) la distribució anual és diferent. A Galícia, per exemple, la província d’Ourense registra més incendis a l’estiu, a causa del seu clima més càlid i sec en comparació amb la resta del nord-oest (Figura 4).
Això demostra que, fins i tot dins de la mateixa àrea geogràfica, la temporada de risc difereix segons la ubicació i els propis condicionants locals (culturals, meteorològics i socials).
Figura 3. Distribució mensual del nombre d’incendis durant el període 2000-2021 a les quatre àrees geogràfiques (Mediterrani, Comunitats Interiors, Canàries i Nord-oest)
Figura 4. Distribució mensual del nombre d’incendis durant el període 2000-2021 a les comunitats autònomes de Galícia, Astúries i Cantàbria, i les províncies de Lleó i Zamora que formen part de l’àrea geogràfica del Nord-oest.
L’arrel cultural dels incendis al nord-oest
Per entendre per què es produeixen tants incendis al nord-oest, especialment a l’hivern i a principis de primavera, és important fixar-se tant en les seves causes com en el tipus de superfície afectada. Les dades de l’EGIF per al període 2000-2021 mostren que, en diverses comunitats, la majoria dels incendis són intencionats. A llocs com Cantàbria i Galícia aquesta proporció és molt elevada, superior al 80%, i a Astúries afecta més de la meitat dels casos. No obstant això, convé prendre aquestes xifres amb certa cautela, ja que en algunes comunitats no es realitzen investigacions que verifiquin les causes registrades; per tant, parlem de causes i motivacions suposades.
Més enllà de les causes, també resulta clau observar quin tipus de terreny es veu afectat pels incendis. A gran part del nord-oest, el que crema principalment no són grans masses arborades, sinó zones de matollar. En comunitats com Cantàbria i Astúries això suposa la gran majoria de la superfície afectada, amb xifres properes al 90%. A Galícia els valors són més moderats, al voltant del 60%, mentre que a Lleó i Zamora també es situen en nivells elevats, pròxims al 80%.
A més, la particularitat de la seva estacionalitat hivernal està, en origen, vinculada a les cremades tradicionals destinades al manteniment dels boscos d’ús ramader extensiu, que es realitzaven a finals d’hivern i a principis de primavera quan el bestiar estava estabulat a les zones baixes. En un període, hivern-primavera, i en una regió, l’atlàntica, on les condicions climàtiques no són les més proclius perquè cremi la vegetació, s’aprofitaven —i s’aprofiten— determinades condicions meteorològiques favorables com el vent de sud, càlid i sec, o altres condicions similars, que redueixen ràpidament la humitat del combustible i el deixen disponible per cremar en poc temps. A Cantàbria, per exemple, aquestes pràctiques es realitzaven fins i tot després de fondre’s la neu, amb el sòl encara glaçat: es buscava que el vent assequés la part aèria de la vegetació i que les pluges posteriors apagessin el foc. Eren cremades de baixa intensitat, fetes en petits trossos del bosc —les anomenades “cremades de pastor”— o fins i tot “mata a mata”, com encara es practica a Astúries.
Avui dia encara es continuen realitzant cremades a l’hivern-primavera, tal com es feia tradicionalment. Tot i així, que es continuïn registrant més incendis que cremades autoritzades, juntament amb l’elevada proporció de focs intencionats i el predomini del matollar com a superfície afectada, només es pot entendre des d’una perspectiva de conflictes socioterritorials no resolts.
Evolució del risc d’incendis: amenaces i reptes futurs
Les principals amenaces relacionades amb els incendis forestals al nord-oest són el resultat d’una combinació de factors socials i ambientals.
Tot i que l’ús tradicional del foc està avui regulat i sotmès a permisos, l’acumulació de vegetació derivada de l’abandonament rural de les darreres dècades ha incrementat la càrrega de combustible i, amb això, el risc i la vulnerabilitat.
Tampoc cal oblidar els efectes del canvi climàtic: temperatures més altes i menys precipitacions creen condicions més propícies per al foc. La desestacionalització dels incendis d’hivern cap a la primavera és un fet comprovat a Cantàbria, on en els últims anys s’han incrementat els incendis a l’abril i maig, ampliant un període de risc que abans es concentrava sobretot al febrer i març.
A més, no només s’allarga el període en què passen, sinó que també assoleixen dimensions més grans. El 2023, Astúries va patir un incendi que va superar les 10.000 hectàrees i va afectar zones habitades, i aquest mateix estiu Galícia va registrar per primera vegada incendis simultanis de 30.000 hectàrees. La recurrència d’incendis de gran grandària suggereix un canvi en l’escala del fenomen.
Front a aquestes amenaces, és fonamental mantenir mesures continuades i coordinades, com s’ha vist a Galícia, on l’alarma generada pels grans incendis va impulsar la reducció de focs intencionats des del 2005, o a Astúries, on des del 2010 es van reforçar la prevenció i el control. Tot i així, el 2025 va ser un any excepcional. Galícia i Castella i Lleó han batut rècords amb incendis amb un comportament del foc més propi del Mediterrani. Aquesta nova realitat deixa clar que encara queda molt per fer. La solució no és senzilla: exigeix un compromís real i sostingut davant conflictes antics i nous reptes.
Per això, qualsevol estratègia destinada a gestionar el risc d’incendis forestals ha d’impulsar el diàleg i la cooperació entre tots els actors implicats al territori. En aquest procés, resulta fonamental atorgar un paper central a les comunitats locals, escoltar les seves necessitats i reconèixer la seva contribució clau en la protecció i cura del paisatge. Tot això s’ha d’abordar tenint en compte el greu problema de despoblació i abandonament que afecta àmplies àrees rurals del nord-oest, una realitat que condiciona de manera decisiva la prevenció i la resposta davant els incendis.
Agraïments
Agraïm a Virginia Carracedo, de la Universitat de Cantàbria, i a Jorge García, de l’àrea de capacitació i operacions de la Fundació Pau Costa, per les seves valuoses contribucions i assessorament. Així mateix, agraïm a Víctor Riera, de l’àrea de paisatges resilients de la Fundació Pau Costa, per l’anàlisi de dades, i a Juan Picos de la Universitat de Vigo, Javier Jiménez, sociòleg expert en prevenció d’incendis, i Domingo Rasilla de la Universitat de Cantàbria per les seves revisions i aportacions, que han contribuït a millorar aquest article.
Bibliografia
Las Montañas de la Montaña – XXVIII Jornadas de Campo – Grupo de Geografía Física – Pasado y presente de los incendios forestales en Cantabria – Virginia Carracedo Martín. Julio 2013
Los incendios forestales en España – Decenio 2006 – 2015. Estadística General de Incendios Forestales de España (EGIF) del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico (MITECO).
Tesis Doctoral – Incendios Forestales y Gestión del Fuego en Cantabria – Virginia Carracedo – 2015.
