Arran dels darrers incendis d’aquest 2026 a Espanya, ha sorgit un debat a les xarxes socials sobre l’eficàcia del paisatge en mosaic com a eina per gestionar els incendis forestals.
Algunes veus han plantejat la qüestió següent: si el mosaic agroforestal contribueix a reduir la propagació del foc i facilita les tasques d’extinció, per què també hem vist cremar territoris organitzats en mosaic, incloses zones obertes o de devesa?
A continuació, analitzarem per què és important el paisatge en mosaic, què ha succeït en els darrers incendis, quins límits tenen les estratègies habituals i com podem afrontar aquesta situació.
¿Què és un paisatge en mosaic i perquè és important?
Per comprendre’n la importància, convé començar definint què entenem per paisatge en mosaic agroforestal.
Es tracta d’un territori heterogeni i biodivers en què es combinen diferents usos del sòl i tipus de vegetació. En una configuració ideal, les zones forestals s’integren en una matriu agrícola i ramadera, on conviuen masses forestals joves, boscos de ribera, boscos madurs, àrees productives, conreus, pastures, espais oberts i zones de transició, entre d’altres.
Aquesta diversitat crea un paisatge més resilient i més ben preparat per afrontar els efectes de la crisi climàtica. A més, tal com s’ha constatat en nombroses ocasions, té un paper important tant en la prevenció com en l’extinció dels incendis forestals. Això es deu, en gran manera, al fet que en el paisatge en mosaic hi ha zones on es trenca la continuïtat horitzontal i vertical de la vegetació, així com espais oberts, com ara pastures, conreus o matollars.
D’aquesta manera, s’assoleixen dos objectius: dificultar que el foc es propagui amb una intensitat elevada en grans extensions i generar oportunitats d’actuació més segures per als equips d’extinció gràcies als espais oberts que formen part d’aquest mosaic.
Ara bé, parlar de prevenció i extinció no significa eliminar completament el foc. En els ecosistemes mediterranis, el foc forma part de la dinàmica natural del territori i, quan es manté dins d’un patró o règim natural i sostenible per a l’ecosistema —normalment amb intensitats baixes o moderades—, pot exercir una funció ecològica, afavorint la regeneració de determinades espècies, el reciclatge de nutrients i la creació d’una diversitat més gran d’hàbitats.
La clau és aprendre a conviure amb el foc i, alhora, evitar que pugui assolir, en grans àrees, una intensitat i una capacitat de propagació que superin la capacitat dels serveis d’extinció. En aquest sentit, el paisatge en mosaic és una de les eines més útils per reduir el risc de grans incendis i facilitar les tasques d’extinció.
Tanmateix, cal aclarir que no s’actua de la mateixa manera a tot el territori, sinó que es prioritzen les zones o els punts estratègics que permeten reduir el potencial de propagació dels incendis, els eixos que limiten el pas del foc entre massissos forestals i les àrees destinades a protegir la població o les infraestructures crítiques.
També és necessari identificar oportunitats dins del paisatge, és a dir, zones que puguin ser utilitzades pels equips d’extinció. Algunes ja existeixen i d’altres s’han de crear o condicionar. Perquè siguin realment útils, s’han d’adaptar a les necessitats dels serveis d’emergència i, quan calgui, disposar d’accessos segurs, punts d’aigua i zones de seguretat.
Aleshores, per què hem vist cremar espais en mosaic i fins i tot zones obertes o de devesa?
Cal tenir en compte que no tots els incendis es comporten de la mateixa manera i, encara més important, que no tots es poden afrontar o gestionar de la mateixa manera.
En termes generals, el comportament dels incendis depèn de la vegetació, de les condicions meteorològiques i del relleu del terreny. D’aquests tres factors, la vegetació —el combustible que alimenta el foc— és l’únic sobre el qual podem actuar directament per reduir el risc.
En situacions en què coincideixen períodes de sequera acumulada, vents forts i onades de calor prolongades, el foc pot avançar amb tanta velocitat i intensitat que acaba superant la capacitat d’extinció dels serveis d’emergència.
No es tracta d’una situació excepcional, sinó d’un comportament ben conegut pels professionals. És precisament en aquests escenaris quan el paisatge en mosaic adquireix una importància especial, ja que pot reduir la intensitat i la propagació del foc, a més de generar espais des dels quals desplegar maniobres d’atac directe o indirecte.
Tanmateix, aquestes oportunitats dins del paisatge no estan dissenyades per aturar per si soles l’incendi: només són efectives si els equips d’extinció les poden aprofitar a temps. Si no hi ha mitjans disponibles, el foc continuarà propagant-se. I això és, en part, el que ha succeït en els darrers incendis.
Què està condicionant aquesta nova realitat?
En els darrers anys estem observant incendis d’una magnitud poc habitual, tant pel seu comportament com per l’extensió cremada, la coincidència de diversos episodis i l’impacte sobre la població. A la serra de la Culebra, un dels grans incendis de 2022 va afectar prop de 30.000 hectàrees. Un any abans, el de Navalacruz n’havia superat les 21.000. Més recentment, aquest 2026, també hem pogut veure incendis de grans dimensions a l’Aragó i Guadalajara.
Aquestes situacions permeten entendre millor alguns dels factors que condicionen aquesta nova realitat que estem vivint al voltant dels incendis forestals i que expliquem a continuació:
Dimensions de l’incendi i disponibilitat de recursos
Davant d’incendis de desenes de milers d’hectàrees, amb quilòmetres de perímetre, diversos fronts actius i nuclis de població amenaçats, els recursos d’extinció s’han de distribuir d’acord amb les prioritats i els objectius estratègics de cada moment.
Per aquest motiu, no sempre és possible aprofitar totes les oportunitats que ofereix el paisatge en mosaic. No es tracta únicament de disposar de més recursos, sinó de decidir on i quan cal intervenir en funció del comportament del foc i dels riscos existents.
Comportament extrem del foc
Quan el foc assoleix un comportament extrem, pot avançar a través de fronts de diversos quilòmetres, cremar milers d’hectàrees en poques hores i generar focus secundaris a gran distància. En aquestes condicions, fins i tot els conreus, les pastures i altres espais oberts poden deixar d’oferir oportunitats per a la prevenció i, sobretot, per a l’extinció de l’incendi.
En conjunt, aquests condicionants no impliquen que el paisatge en mosaic deixi de ser una solució útil, però sí que obliguen a adaptar-lo al tipus d’incendi que es pot produir.
Davant d’incendis de comportament extrem, aquestes estratègies i, per tant, el paisatge en mosaic han d’anar un pas més enllà pel que fa a les dimensions i les característiques, perquè puguin constituir realment una oportunitat per als equips d’extinció.
Quines estratègies tenim per afrontar aquests escenaris?
El paisatge en mosaic continua sent una eina essencial per reduir el risc i crear territoris més resilients davant del pas del foc. Tanmateix, si els incendis canvien d’escala —és a dir, si augmenten en extensió, intensitat i freqüència—, el mosaic també s’haurà d’adaptar.
Davant d’episodis excepcionals però cada vegada més freqüents, també necessitem nous coneixements operatius, noves eines de predicció i governança, i una planificació específica del paisatge que prioritzi la seguretat de la població, dels equips d’emergència i el bé comú.
Aquesta adaptació ja s’està començant a portar a la pràctica. Un exemple n’és l’estratègia d’eixos de contenció d’incendis forestals desenvolupada pels Bombers de la Generalitat. Aquests eixos tenen com a objectiu compartimentar el paisatge a gran escala mitjançant l’agrupació de camps de conreu, zones no productives i grans infraestructures, per oferir oportunitats de contenció davant d’incendis de comportament extrem.
Avançar en aquesta direcció implica estudiar aquests incendis, aprendre de cada episodi i acumular experiència per adaptar les estratègies de prevenció i resposta a aquesta nova realitat. De fet, des de la Fundació Pau Costa, juntament amb els Bombers de la Generalitat, treballem en projectes com ODET i EWED per avançar en el coneixement d’aquests incendis extrems.
Aquest esforç per adaptar les estratègies no ens ha de fer perdre de vista una idea fonamental: un territori gestionat sempre estarà més ben preparat i oferirà més oportunitats d’intervenció que un territori abandonat. Tanmateix, aquesta nova realitat marcada pels incendis extrems ens recorda que la prevenció tradicional s’ha de complementar amb més coneixement, recerca i capacitat d’adaptació.
A més, el paisatge en mosaic aporta un altre benefici important. En generar canvis en el comportament del foc, afavoreix que el territori no cremi de manera uniforme. Aquesta diversitat d’intensitats i severitats dona lloc a una varietat més gran d’hàbitats i crea zones de refugi per a diferents espècies.
En definitiva, disposar d’un mosaic agroforestal adaptat a l’escala d’aquesta nova realitat continua sent una de les eines principals, més útils i eficaces per fer front a la majoria dels incendis forestals.
Agraïments
Agraïm al fotògraf Pedro Armestre la cessió de totes les imatges que il·lustren aquest article, realitzades en col·laboració amb Greenpeace durant els incendis que van tenir lloc a Galícia i Castella i Lleó l’any 2025.
