L’ecologia del foc als incendis de Rocallaura

Autora: Núria Prat, Doctora en Ciències Ambientals per la University College Dublin. Gestora de projectes internacionals de la Pau Costa Foundation.

Durant els mesos de juny i juliol de 2016 es van produir dos incendis al municipi de Rocallaura (Urgell, Lleida). El primer incendi, Rocallaura 1 va tenir lloc el 23 de juny i es va propagar principalment pel bosc de pi blanc (Pinus halepensis). Aproximadament un mes més tard, el 19 de juliol, es va produir un segon incendi, Rocallaura 2 que es va iniciar dins del perímetre afectat pel primer incendi. Aquest segon incendi també es va propagar pel bosc de pi blanc, saltant a través de camps agrícoles, cultius de fruiters i apropant-se a les poblacions de Nalec i Rocafort de Vallbona. En total, l’àrea afectada pels dos incendis va ser d’unes 817 ha.

Aquests incendis es van propagar per zones poc gestionades del bosc mediterrani de muntanya. Per les cicatrius dels pins més grans, es dedueix que la zona no patia incendis des dels anys 40, durant la Guerra Civil.

En els últims anys, tan la zona de l’incendi com tota la regió del sud-oest de Catalunya en general, ha acumulat sequera tan a l’hivern com a l’estiu, augmentant la disponibilitat del combustible i facilitant la propagació del foc durant els dos incendis de l’estiu.

Repassant el perímetre un mes i mig després del segon incendi, vam poder observar alguns indicis d’efectes a curt termini del foc a l’ecosistema i vam decidir escriure aquest post per compartir-lo i debatre’l amb vosaltres. Volem remarcar que els següents punts només són observacions i que no han estat subjecte d’un estudi en profunditat.

Observacions:

El foc es va propagar a intensitat variable, causant una diversitat d’efectes en l’ecosistema, generant mosaic. 

Observem que la intensitat de foc queda impresa en el paisatge. La diversitat d’intensitats del foc crea un mosaic de zones cremades que permeten trencar la massa de vegetació densa i homogènia d’algunes zones que existia prèviament a l’incendi. Així, el nou mosaic de zones verdes intercalades amb zones cremades i cultius obre nous espais per a la colonització de les espècies de zones verdes, facilitant la regeneració de bosc i fomentant la biodiversitat d’espècies.

Zona cremada amb alta intensitat. Crèdit: PFC

Diferents estratègies ecològiques del pi blanc per reproduir-se en zones cremades amb diferent intensitat.

El front de l’incendi es va propagar amb molta més intensitat , cremant tota la vegetació que trobava durant el seu pas. En aquesta zona només queden els troncs dels arbres cremats, i cendres a terra, a més s’han creat nous espais oberts amb llum directa. Observem també, els efectes de l’estratègia del pi blanc a les zones cremades amb alta intensitat: amb la calor de foc, les pinyes es van obrir i es van escampar les llavors, que posteriorment es van barrejar amb el terra i les cendres de l’propi incendi esperant la seva oportunitat per germinar.

En els flancs esquerra i dret de l’incendi la intensitat del foc va ser menor i només es va cremar part de la massa arbòria. Allà l’incendi es va propagar principalment consumint la biomassa del sotabosc. Observem que en aquestes zones hi ha més densitat foliar, que impredeix que la llum arribi directament a terra, en aquests moments recobert de cendres i d’acícules (les fulles) del pi.

Zona cremada de baixa intensitat. Crèdit: PFC

Acumulació de cendres i carbó a terra amb posterior cobertura d’acícules de pi

Aquestes condicions les observem en zones on la intensitat del foc va ser mitjana-baixa, ja que el foc va consumir la vegetació densa del sotabosc i va generar una poda natural.

Posteriorment a l’incendi, al terra si van acumular cendres i carbó com a resultat de la combustió de la vegetació, això va ajudar a l’aportació de minerals i nutrients pel neixament de noves plantes. El sòl va quedar cobert de acícules, protegint així la mobilitat de cendres i carbó, però també reduint l’erosió potencial post incendi. Si les persones no retirem els nous components de terra, inclosos troncs i vegetació parcialment cremada, aquests contribuiran a l’acumulació de matèria orgànica.

Sotabosc en zona cremada amb mitjana-baixa intensitat. El terra està recobert d’acícules de pi. Crèdit: PFC

L’acumulació de carboni al sòl post incendi té el potencial de contribuir a mitigar els efectes de l’canvi climàtic

Durant la combustió de la vegetació, una part de l’carboni es va emetre en forma de gasos d’efecte hivernacle, principalment CO2 i CO, però una altra part es va transformar en carbó orgànic i carbó mineral (cendres). Les dues formes, segueixen en l’ecosistema i contribueixen a que el bosc segueixi sent un embornal de carboni. Fins i tot, formant alguns compostos que són resistents a la degradació, com el Black Carbon, i que perduraràn en el sistema durant més temps que la vegetació de per si.

Algunes espècies comencen a rebrotar a curt termini, tot i l’escassetat de pluja precipitada des de l’incendi

Observem que algunes espècies, com l’alzina (Quercus ilex), rebroten un mes i mig després de l’incendi. Aquest exemple demostra l’adaptació de les espècies mediterrànies als incendis forestals desenvolupada durant mil·lennis. Això ens serveix per recordar que no cal reforestar un bosc quan es crema, perquè l’impacte de la intervenció humana, serà més gran que les estratègies desenvolupades per les espècies que porten convivint amb el foc durant mil·lenis.

Exemple d’alzina rebrotant de forma natural en una zona cremada amb alta intensitat a la zona de Rocallaura 1. Crèdit: PFC.

Presència d’algunes espècies d’aus que es beneficien dels efectes en la vegetació i el paisatge creats per l’incendi

Pot constatar-se la presència a la zona d’alguns pícids i pàrids (picot garser gros, carboner comú). Aquestes aus solen romandre al bosc cremat si no es retiren els arbres afectats pel foc, ja que en zones post-incendi s’incrementa la presència de fongs i insectes, que atreuen a aus insectívores, especialment en zones afectades en mitjana o alta intensitat per aquesta pertorbació. En els troncs cremats es poden apreciar marques de l’activitat d’aquestes aus, buscant insectes sota la seva escorça.

El nou mosaic pot afavorir la permanència d’aus anteriorment presents, ja que permet que no abandonin la zona i puguin continuar explotant el nou hàbitat pertorbat, protegint els arbres verds de plagues de fongs i insectes. Les aus de zones obertes possiblement es veuran afavorides, podent alimentar-se també a les zones cremades amb més intensitat. Algunes aus d’importància singular presents a la zona, com l’astor, que es van poder veure afectades per l’incendi, en cas d’afectar algun niu. No obstant això, el resultat de la pertorbació sobre el paisatge pot afavorir la seva presència a mig termini, ja que aquesta au selecciona espais oberts on caçar.

Els espais oberts també poden generar hàbitats aptes perquè espècies com l’hortolà, còlit negre o àguila cuabarrada, colonitzin aquests espais, de vegades recuperant antics territoris, dels quals havien estat expulsats per l’increment de bosc durant les últimes dècades. Finalment, cal destacar que, segons diversos estudis, la gestió post-incendi de la massa forestal cremada, com la retirada d’arbres morts, podria suposar un impacte molt més gran per l’avifauna que el foc en si mateix.

Volem agrair especialment a Francesc Moncasí per la seva contribució en l’apartat dels efectes de foc en l’avifauna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *